Preguntes sense resposta

Cadascuna de les meitats de Llegeixes o què?! són tan diferents que, per sort, s’han convertit en complementàries... Sempre s’han suportat a hores convingudes i, en un moment de màxima compenetració, van arribar a parir la idea de Llegeixes o què?!, el programa més estripat de la radiodifusió mundial...

I, ara mateix, on volem anar a parar?

Bé, una de les meitats de Llegeixes o què?! NO hagués anat mai a una xerrada amb el títol següent: “3 tardes de 3 dilluns, 3 joves autors en llengua catalana comparteixen textos i referents literaris”.
L’altra meitat de Llegeixes o què?! hi va anar; concretament, a la xerrada amb els 3 narradors. La primera sessió va ser amb 3 poetes: Àngels Gregori, Núria Martínez i Amadeu Vidal. La darrera serà amb 3 dramaturgs.

Podríem dir-vos que una de les meitats de Llegeixes o què?! s’ha quedat “sense paraules”... però no seria del tot cert, ja que, de fet, el que li ha passat és que s’ha quedat amb tot de preguntes –que no tindran resposta, evidentment– al cap:

- Per què es fa aquesta xerrada enmig mateix de la FNAC (a la secció de narrativa), on sentíem més a la dependenta de les PDA que als narradors en qüestió?
- Per què cap dels narradors escoltava el que deia l’altre?
- Per què en Pere Guixà no té miralls a casa seva que li puguin dir que li faltava un botó a la camisa?
- Per què en Jordi Cabré semblava buscar al fons algú que el vingués a rescatar?
- Per què la Laila Karrouch “es llegeix” quan ha de parlar dels seus referents literaris?
- Per què el noi encantador que col·locava els micros davant de cadascun dels narradors quan li tocava intervenir, no va convidar a participar a algú dels poquíssims assistents a la xerrada?

Però, de què anava tot això?

La meitat menys intuïtiva de Llegeixes o què?! intueix, però, que la xerrada havia d’anar dels referents literaris dels 3 narradors... Com aquesta meitat va arribar tard a la vetllada, només us pot comentar el següent, des del NO-criteri més absolut (com sempre!): que els referents de la Karrouch són els d'escriptors que també han escrit sobre la seva realitat (De Nador a Vic), que els d’en Guixà són més aviat gòtics i que els d’en Cabré són pulcres i polits.

De moment res més, canalla!

La meitat de Llegeixes o què?! amb menys esperit crític –malgrat les aparences– hi tornarà dilluns vinent, perquè no es vol perdre de cap de les maneres la intervenció dels 3 dramaturgs: Pau Miró, Jordi Casanovas i Marta Buchaca (Llegeixes o què?!, a Ràdio Ciutat de Badalona, diumenge 22 de gener de 2006, Any del NO-Llibre i la NO-Lectura).

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...

La imatge, un collage amb la propaganda de l'activitat

Ja han passat tres setmanes!

La meitat de Llegeixes o què?! més afamada de celebritat mediàtica ha tornat a perpetrar els seus vuit minuts de “glòria televisiva”.

No en sap prou i hauria de llegir més, però seguint la línia habitual del meravellós tàndem de Llegeixes o què?!, per aquesta ocasió ha comptat amb la col·laboració de la directora de la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona, l’Imma Casals (Llegeixes o què?!, a Ràdio Ciutat de Badalona, diumenge 12 de juny de 2005, Any del Llibre i la Lectura), que en el mateix espai ha aprofitat per recomanar algunes activitats que es realitzaran durant el proper mes de novembre (ara sí, de “rabiosa” actualitat!) a la biblioteca.

Si us abelleix, aquí sota trobareu els llibres comentats...

“Mira y el Mahatma”, escrit per Sudhir Kakar i traduït al castellà per Beatriz López-Buisán és un llibre que ens relata la vida de l’anglesa Madeline Slade, que l’octubre de 1925 va embarcar-se cap a la Índia per viure a l’ashram on Gandhi treballava per la seva causa, la d’alliberar el seu país de la dominació britànica amb la força de la no-violència. El que va ser el seu professor d’hindi ens relata les vicissituds d’aquesta anglesa amb temperament apassionat, impulsiva i poc convencional. Un títol més de Circe, l’editorial que ens acosta a la vida de personatges de gran rellevància històrica a través de la biografia de persones molt properes.

A finals del segle XIX i començaments del XX hem de situar el llibre “Entre horas. El desafío de la narrativa femenina ante una nueva època”, recull de relats publicats per Lumen i compilats per Teresa Gómez i Aránzazu Usandizaga. Hem de situar l’escriptura d’aquests contes a l’època per la lluita pels drets de les dones, en plena batalla pel vot i per tenir un lloc dins la cultura. És una bona oportunitat per llegir relats de dones que han deixat petjada en la literatura contemporània, com Virginia Woolf, Edit Wharton o Katherin Mansfield, al costat d’altres de més desconegudes –trobem peces que mai fins ara no havien estat traduïdes al castellà–, com Mary Wilkins Freman, Kate Chopin o Margaret Oliphant.

“Trucades des del cel” de Jordi Folck, publicat per l’editorial Barcanova, és la primera novel·la per a adults d’aquest periodista i publicitari que fins ara havia publicat diversos llibres adreçats al públic infantil i juvenil. La història, situada a la ciutat italiana de Nàpols, s'enceta amb la mort de Giambattista Della Chiesa, un peculiar treballador de la Companyia de Telèfons, que va demanar ser enterrat amb un telefonino. Pocs dies després d'haver traspassat, el senyor truca a casa per explicar que és al cel i que està molt bé de salut. Aquesta curiosa situació permet a Folck plantejar una ferotge crítica social. La novel·la és plena de paraules, expressions i cançons típicament italianes, fet que la fa més entretinguda...

Ja ho sabeu, cada tres setmanes, aproximadament, seguiu els embarbussaments d’una de les meitats de Llegeixes o què?! a “Sortida Nord” (Televisió de Badalona).

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...

Les portades, muntatge del nostre col·laborador I. Saez

Més Hay Festival. Segona part, i molt necessària!

Ho sabem! Anem tard! Disculpeu-nos!

Cal presentar-vos la segona part de la crònica de l’Hay Festival. És un text amb suc i bruc, que diu coses molt més interessants, per exemple, que el text de Sergio Vila-Sanjuán publicat al suplement “Culturas” del passat 4 d’octubre.

Llegiu-la perquè no us deixarà indiferents...

“Los festivales son, en cierto modo, como los museos: pierden la fuerza de su contenido, del arte, en beneficio del concepto, del almacén. Éste es peculiar, un festival concebido por y para la literatura, donde los protagonistas son el libro, los lectores y los autores, y en ese orden. El problema surge cuando los términos se invierten, se disloca su contenido y entran factores externos, o, mejor, que deberían ser externos, en la literatura. Y cambio la expresión porque no hay que ser ingenuos: el arte hace mucho tiempo que, de cara al exterior, perdió la esencia que le distinguía, su pureza, y se transformó en un producto de la sociedad en la que se desarrolla; esto es, en un fragmento de espectáculo. Y, por supuesto, en un fragmento muy pequeño, que sirve para rellenar las páginas de los periódicos, los espacios radiofónicos y, en algunos casos, los de Internet. Además, cumple otra función importantísima: dar una pátina de distinción a los que de él se ocupan, y, por ende, a los que miran a los ocupados. Y en este último apartado se encuentra la razón de que el Hay Festival vaya rotando de ciudad en ciudad, y que convoque a miles de personas en su origen, el pueblecito galés de Hay-on-Wye. A un millonario un tanto excéntrico (se usa esta palabra, pues otras son consideradas de mal tono, y no digamos el pensar que tras el invento había otras intenciones mucho menos claras) se le ocurre la idea de comprar (no literalmente, no en su totalidad, vaya usted a saber) una Aldeira perdida en el centro de Gales, entre colinas verdes, pastos y ganado vario. ¿Por qué? Porque quiere convertirlo en la cuna del saber, en una moderna Alejandría, o Toledo, o… póngase lo que se quiera. ¿Cómo? Simple: instala librerías en la mayor parte de casas del pueblecito. ¡Ahhh! Se convierte en el lugar donde hay mayor densidad de librerías por habitante. ¡Ohhh! Ya, pero, ¿se lee más? ¿los libros son gratis? ¿hay gente que eduque en los valores de la lectura? No. ¿Hay otros mecanismos que desarrollen el pensamiento, el razonamiento crítico, la clarividencia, la reflexión? No. ¿Hay, al menos, un intento por exportar esta táctica mágica de fomento de la lectura? Mira, esto… Hay… un festival, donde acuden escritores de renombre (¿un detalle?, ¿dónde está la promoción de la nueva literatura, de los nuevos lectores?, ¿es tanta la empatía que llevan años desarrollando que aún perdura?, ¿es?, qué mal pensado, venga, vale: ¿es un record Guiness?) para hablar (entre ellos; ah, no, que se permite la participación del público, de los de enfrente, sí, tú, sentadito ahí abajo), para que hablen de la LITERATURA, de SU LITERATURA, y de SUS LIBROS. Hay exposiciones, al margen, tan pobres. Hay puestos de VENTA de libros. Hay homenajes a los escritores muertos. Hay… un festival. Ah, pero puedes verlos por la calle, y, seguro, seguro, puedes charlar con ellos, tomarte algo y desvelarles agudamente el sentido de sus libros.
De cualquier modo, individualmente, y para el aficionado, es interesante escuchar a sus escritores favoritos. Unos cumplirán con las expectativas; otros, bueno, otros son escritores, y con eso basta. Pero podrás escuchar a Merino, Mateo Díez, Aparicio y Pereira contando historias como a la luz de las velas; a Amis discutiendo con Carmen Posadas (¡sí!); a un británico como McEwan conversar con el mejicano Villoro; a la entrañable Doris Lessing, reconociendo que escribir es lo único que sabe hacer en la vida (¡ah!); a Savater, Seth, Volpi, Keret y un largo etcétera (que me disculpen los humillados y ofendidos). Estamos que lo tiramos, oiga. Y también a Vila Matas y Eduardo Lago, en conversación bajo el sugestivo título de “La novela actual como campo infinito de experimentación y regeneración del género en nuestros días” (¡uf!), hablar, digo, no de abstrusos conceptos que los lectores serían incapaces de entender, no, no, no, sino de qué ciudad les gusta más, si Barcelona o Nueva York, o deleitándonos con la interpretación de sus sueños. Muy bien.
Un amigo me hablaba el otro día de la tombolización de la literatura. Bueno… La organización del Hay Festival ha manifestado su reconocimiento y agradecimiento al pueblo segoviano, por el recibimiento y la atención, por los servicios prestados, se dice, y se lo agradecerá trayendo el año que viene, otra vez, el festival a sus casas. Hay festival.”

Nosaltres no estarem mai a l’alçada, però seguirem treballant (“poc a poc i malament...”), per oferir-vos noves col·laboracions com aquesta, de NIVELL, no?

Ah, i si voleu dir la vostra, ja ho sabeu, pengeu algun comentari al bloc, que així les de Llegeixes o què?! anem alimentant la nostra fama!!!

A la foto, una llibreria de Segovia, de L. Fonollosa

Un respir...

Mentre encara estem paint la primera part de la crònica sobre l’Hay Festival, les de Llegeixes o què?! us volem informar que aquest proper cap de setmana es reinicia la programació del cicle “Poesia als Parcs”, una activitat coordinada pel poeta i amic Antoni Clapés (Llegeixes o què?!, a Ràdio Ciutat de Badalona, diumenge 29 de gener de 2006, Any del NO-Llibre i la NO-Lectura).

L’any 2005 –aquell que Llegeixes o què?! va contribuir a fer famós com a L’Any del Llibre i la Lectura–, la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va tenir la pensada d’organitzar lectures de poesia en indrets emblemàtics d’alguns dels parcs que gestiona. I com que les coses amb criteri i ben organitzades acostumen a tenir continuïtat, el cicle “Poesia als Parcs” es manté aquest any i ens proposa, per aquest mes d’octubre, les cites següents:

- Diumenge 15, a les 12 h, l'Espai natural de les Guilleries-Savassona acollirà els poetes Jesús Aumatell i Francesc Codina, amb “L’ignot” com a tema.
- Diumenge 22, també a les 12 h, al Parc del Montnegre i el Corredor, tindrà lloc una vetllada literària entorn al bosc, amb els poetes Jordi Julià i Esteve Plantada i la música de Pole Pole.

El tàndem de Llegeixes o què?! està especialment convidat... Us imagineu que ens hi trobem? Podríem compartir camins, paratges, bellesa, alzinars i pinedes, poetes, Natura, lectures plaents, fil invisible, poesia, complicitats...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...

La imatge, "Flor 19" de Y. Kozu

¿Comorrrrrrrrrrrr? Hay Festival!?

El tàndem de Llegeixes o què?! no ha estat mai gaire pencaire... És per això que sempre vàrem confiar en les lectures dels nostres convidats i convidades -i en la dels nostres escoltadors i escoltadores-, per omplir els minuts de Llegeixes o què?!, el programa de ràdio que Badalona i tot Catalunya estava esperant... O no!

En aquesta nova època d’immersió en el món blocaire, les de Llegeixes o què?! us volem anar informant o destacant notícies i activitats que potser us poden interessar.
Ara, per parlar-ne, com que el magnífic tàndem de Llegeixes o què?! NO té cap mena de criteri, hem de seguir comptant amb una sèrie de col·laboradors i col·laboradores que, sempre amb entusiasme, acull les nostres propostes.

De què us volem parlar, en definitiva?
Del Hay Festival, celebrat a Segovia el passat mes de setembre, exactament del 21 al 24 [uhhmmm, de rabiosa actualitat, oi?], amb l’objectiu de debatre, exposar i sobretot compartir el gaudi de la lectura i l’escriptura.

Llegiu a continuació què ens han dit els “nostres corresponsals” de la bonica ciutat de Segovia:

“En el Hay, lo que precisamente no hay es una idea. Nadie informa, más que a grandes rasgos, con vaguedades, y, por lo tanto, no sabemos nada. ¿Es un festival de/para/por/con políticos?
Lo primero es lo primero. Es un acontecimiento (seguro que es una denominación que les encanta) que, como ellos pregonan, se autoabastece, autogestiona, etc. Ya. En el programa, tres hojas con los patrocinadores y colaboradores. Al ir a comprar entradas, ningún problema: 7 euros las charlas, 3 euros las pelis (¡del canal Arte!, mmmm). ¡Pero las exposiciones son gratuitas! En fin, se autofinancian. Vale. Pero una duda me carcome: en un país en el que se compra, más o menos, un libro y medio por cabeza al año, ¿es viable organizar un evento basado en la espectacularidad y dinamismo del verbo de los escritores? Se queda flotando en el aire. (Bueno, a posteriori, sabemos que la gente ha ido, más o menos, y según, a las citas)
Primer día, jueves, 21 de septiembre, gran actuación, en la Plaza del Azoguejo, al lado del acueducto, un marco incomparable, Bob Geldof y Refilón, un grupo de Cabo Verde. No hay suerte: el sonido es deplorable, el aire no cesa y al final cae un chaparrón: se suspende el concierto del adalid del Live Aid (¿será gafe?; después de suspender sus conciertos en Italia por la casi nula venta de entradas).
Viernes, 22 de septiembre. Muchos, muchos autores: Amis, Lessing, McEwan… ¿Y? También hay un congreso paralelo: “Otra forma de pensar, otra forma de escribir” Muñoz Molina, suspendido. Pleno de acontecimientos en el Hay: exposiciones: en la Casa del siglo XV, retratos de escritores; en el Paseo del Salón, esculturas, de Chirino, Leiro…; en el Torreón de Lozoya, Botero, esculturas y pinturas.
El otro encuentro, gratuito: Andrés Sorel, Lolo Rico (tampoco viene, ¿qué pasa?), Santiago Vega, Alberto Cruz, Antonio Campillo, Ricardo Rodríguez. En parte, autoalabanza, autobombo: “los colocados a un lado de la trinchera y los dos idiotas que se han mantenido fieles a sus principios”, pensamiento sacado de la película alemana ¿Cómo apagar un fuego?; bueno, pues ya lo sabemos, hay buenos y malos, tal cual. También estaba Campillo, que con un poco de lucidez apunta a la necesidad de acoplar al mundo distintos mecanismos que los hasta ahora empleados en la lucha revolucionaria. Vale.
El sábado, el domingo, más cosas… Bueno, así empezó, pero seguir con el diario haría que esto pareciera una lista de la compra, ¿no? Probemos otra cosa.”

Ei, aquí hi ha NIVELL, no?

No us perdeu la segona part d’aquesta crònica, que promet una bona estona de reflexió entorn de la lectura i de la literatura... allò que apassiona, també, a aquest espectacular tàndem de Llegeixes o què?!

La foto, d'I. García

M'he llegit un llibre!!!

La part més patillera de Llegeixes o què?! i del bloc-món en general ha fet un descobriment.
Iupi.

Tot i que la novel·la negra sempre m'ha semblat, per dir-ho finament, poc interessant, aquest estiu he conegut les aventures d'en Montalbano, un detectiu sicilià que té força gràcia.

Bé, sé que és com haver descobert la xocolata del lloro però què voleu que us digui, estem parlant del meu dèbil nivell intel·lectual.

Si algú coneix la primera novel·la de Montalbano, ha conegut en Camilleri, o té alguna cosa a dir al respecte, que escrigui al bloc, que us trobo molt poc comunicatius!