Andrea Camilleri i Montalbano, dues meitats inseparables
Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri .
Necessito teràpia.
Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i recomfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible.
Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala.
En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sese aflorar en cada pàgina, per molt que aquesta novel·la no sigui de la saga Montalbano.
Parlo de l'última publicació d'Andrea Camilleri, "La mortd'Amalia Sacerdote", que a més ha estat guardonat amb el II Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. Enlloc de Montalbano hi ha un altre protagonista, digues-li Michele Caruso, periodista, que es troba inmers en la investigació d'un assassinat on s’hi acaba barrejant la màfia i la política. No, la política no, els polítics.
És a dir, Montalbano total. I doncs, per què li diem Michele Caruso? Calia, Camilleri? Aquest divorci no és bo...
Necessito teràpia.
Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i recomfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible.
Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala.
En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sese aflorar en cada pàgina, per molt que aquesta novel·la no sigui de la saga Montalbano.
Parlo de l'última publicació d'Andrea Camilleri, "La mortd'Amalia Sacerdote", que a més ha estat guardonat amb el II Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. Enlloc de Montalbano hi ha un altre protagonista, digues-li Michele Caruso, periodista, que es troba inmers en la investigació d'un assassinat on s’hi acaba barrejant la màfia i la política. No, la política no, els polítics.
És a dir, Montalbano total. I doncs, per què li diem Michele Caruso? Calia, Camilleri? Aquest divorci no és bo...
La meitat més deprimida.
Il·lustra el post (com diria l'altra meitat, la intel·lectual) una imatge sorgida de la cerca "crepuscle a Sicília" al Google
Etiquetes de comentaris: En parlem perquè tenim boca
posted by Anna @ 12:44 p. m.
3 comments
Les de 
